Ahir, mentre el termòmetre s’enfila i l’estiu ja flirteja amb la nostra pell, vaig posar rumb a l’Esquirol. Nou sacs de pèl·let per a l’estufa, em diràs, un anacronisme potser. Però l’alba i el capvespre encara em reclamen l’escalf d’un foc amic, un recer davant l’efecte d’una medicació que em fa vestir amb més roba del que seria habitual.

En arribar, la botiga acollia un altre client. Un home d’uns quaranta anys, amb una cabellera rossa trenada en rastes i un vestit que semblava murmuri dels seixanta, de l’era dels hippies i la llibertat. Mentre despatxaven les seves compres, vaig obrir el maleter del cotxe i vaig començar a carregar, sol, els primers dos sacs de quinze quilos cadascun. De sobte, va aparèixer al meu costat, amb una silenciosa voluntat d’ajuda. Vam acabar fent una cadena improvisada, un ball de pesos i complicitat. Vam intercanviar algunes paraules i, sorpresa de la vida, vam descobrir que compartíem el mateix municipi.

Em va colpir, i alhora em va omplir de meravella, la seva capacitat d’empatia, la generositat desinteressada cap a un complet desconegut. Vaig anar a comprar pèl·let i, sense buscar-ho, em vaig topar amb un cor gran, un gest d’humanitat que il·lumina els dies.