La notícia de la malaltia ha viatjat amb cautela, com un secret xiuxiuejat només a les orelles familiars més properes i a tres persones conegudes. El cercle íntim d’amics, aquell on la confiança floreix sense reserves, encara desconeix aquest nou capítol de la meva existència. Però quan un es mou en poblets de mots pocs habitants et porta a suposar que bona part de la població en té notícia i guarda silenci.
He observat les seves reaccions, un mosaic d’emocions contingudes, cadascuna dibuixant el seu propi traç dins d’un patró subtil.
Hi ha la reacció del silenci , un dic de contenció on les paraules s’esvaeixen, incapaces de prendre forma en cap sentit. Rostres greus, mirades carregades d’una comprensió muda, acompanyades potser d’alguna exclamació fugitiva.
Una altra reacció és aquella en que emergeix l’optimisme forçat, un intent de bastir un futur menys ombrívol: “Bé, ara hi ha això, certament, però el camí s’aplanarà, i la millora serà un degoteig constant, lent però segur”.
Altres branden la bandera de l’esperança incondicional: “Cal alçar la mirada! Aquesta etapa, fosca o molt fosca, només és un túnel que desemboca en una llum renovada”.
I finalment, hi ha la mirada que ja projecta ombres sobre el present, una visió de la malaltia que anticipa la fragilitat. Un afany protector que, paradoxalment, em desposseeix de les capacitats actuals, com si la mera presència de la malaltia augurés un futur d’immobilitat total, de manca d’autonomia, d’incontinència total al llit…
Aquestes reaccions reflecteixen la varietat de sentiments i perspectives que la notícia de la malaltia provoca en les persones. Cada reacció és un mirall que mostra una faceta diferent de la comprensió humana davant la fragilitat de la vida.
Dijous, 10 d’abril de 2025