La meva anatomia sencera, un cor de ressons febles i ossos que demanen quietud, m’assenyala amb insistència que avui, el passeig matinal amb el meu gos amb una curta caminada, restaran prohibits. Fins i tot les tasques més humils, aquelles que demanen un alè d’energia, esdevenen gegantines empreses. Connectar el carregador del portàtil amb el seu cable elèctric, un acte quotidià, esdevé una batalla on la força m’abandona, com un riu que s’asseca sota el sol implacable.
La fatiga m’abraça amb la intensitat d’una jornada de deu hores, on el cos i la ment s’han lliurat a una batalla invisible i extenuant. Els músculs laxos i sense la tensió que els dona vida, cedeixen sota un pes invisible. Els braços, dos ploms inertes, pengen sense voluntat. Aquest és el dictat d’avui, una aturada forçada on l’única consigna és el repòs i l’espera pacient del matí del quart dia, amb la promesa tàcita d’una recuperació lenta.
PRIMERA SESSIÓ DE QUIMIOTERÀPIA A L’HOSPITAL DE DIA ONCOLÒGIC
7d’abrildel2025
Primer contacte, ànima vigilant
En la quietud d’aquella primera sessió, l’Anna es va erigir com un àngel de la guarda atent, una presència constant que vetllava per la serenitat d’aquelles cinc hores. La seva dedicació silenciosa era un refugi davant la incertesa.
Ombres del passat, temors latents
M’hi apropava amb recel, amb l’espinós temor d’escoltar paraules mel·líflues,
diminutius infantils que em reobrien antigues ferides, la sensació punyent de ser tractat amb condescendència. La sala de cures, observada en la prèvia entrevista amb l’Anna, alimentava una altra inquietud: un ambient bulliciós, un cor
d’opinions alienes, un cacau de mòbils i confidències forçades, on la meva presència esdevindria una intrusió no desitjada. Previsor, potser per instint de
supervivència, havia empacat uns auriculars amb la promesa de silenciar el món si la realitat es tornava asfixiant.
Quan els murs de la por s’esvaeixen
Però els meus prejudicis, ambdós, es van esfondrar. Van caure amb la fragilitat d’un castell de sorra massa proper a la voracitat de les onades, fins que l’embat
inesperat el redueix a monticles llisos, desproveïts de la seva antiga forma. No hi havia rastre d’aquells “bonic”, “guapo” buits, ni de la melassa verbal que et redueix a la insignificança d’un nen petit.
L’aire vibrava amb un silenci respectuós, un ambient acollidor i amable. Ni un sol comentari aliè que pogués pertorbar la fràgil construcció de la meva realitat, aquella que creia sòlida i objectiva sobre les meves pròpies forces i el camí incert que cada dia travesso.
Em va sorprendre la dansa incansable d’energia física, l’atenció minuciosa a cada detall, la cura per no deixar cap fil solt. Un treball esgotador, un anar i venir
constant entre pacients, sense un gest de fatiga, sempre acompanyat d’un somriure lleuger i una paraula càlida.
Cinc hores en suspens
Cinc hores en aquella butaca esdevenien una petita eternitat, especialment amb l’ombra persistent del meu malestar físic, la por que la pròstata inflamada em
condemnés a visites constants al lavabo. Però, potser per la màgia de la química o
de l’Urbason qu em van receptar, la meva anatomia va romandre en una plàcida calma. Aquelles cinc hores van transcórrer amb la lleugeresa de les fulles que cauen, mentre em submergia en la lectura, observava la dedicació que es
desplegava davant meu i em deixava acaronar per la melodia de la Setena de Beethoven.
Ara, una petaca invisible allibera el seu “mata-rates” fins demà, quan la desconnectaran del reservori implantat fa tres dies al meu pit.
El despertar dels sentits, la fragilitat revelada
Cap símptoma va pertorbar la calma fins al vespre, quan, oblidant els precs de l’Anna, vaig cometre la imprudència de manipular un tall de lluç congelat. La necessitat de proteïnes per frenar la pèrdua de massa muscular em va portar a aquest error. Al cap d’un instant, les puntes dels dits que havien tocat el fred glaçat van despertar amb una descàrrega elèctrica inesperada. Amagar les mans sota l’aixella va apaivagar la sensació passatgera.
Aquesta petita epifania em va recordar la nova fragilitat del meu cos, on el fred i la calor esdevenien enemics potencials. Hauré de vigilar la temperatura de l’aigua, fins i tot la de rentar els plats, que sovint es presenta amb una calor excessiva. Tot ha canviat, i la vigilància constant serà la meva nova companya.
Primers de setembre de 2024, Començo cicle de protocols, analítiques i a principis de desembre quan ja no queda protocol a seguir, finalment demanda de gastroscòpia.
Sis mesos després arribo al…
11 de febrer de 2025 arriba la gastroscòpia i les notícies de que “pinta malament”.
11 de febrer de 2025. Entrevista amb l’Assumpta de l’Hospital de Vic que em farà el seguiment.
11 de febrer. TAC amb contrast a l’Hospital de Vic.
19 de març. PET EDG Contrast iodat EV a l’Hospital Clínic a Barcelona.
24 de març. Visita a l’ oncòleg Dr. Arturo-Iván Ominetti a l’Hospital de Vic.
25 de març. Analítica pel Clínic i Entrevista amb Anna d’Infermeria de l’Hospital de dia d’oncologia.
4 d’abril. Col·locació del Reservori a l’ Hospital de Vic.
7 d’abril de 2025. Primera sessió de la quimioteràpia.
8 d’abril. Retorn de la petaca passades 24 hores.
23 d’abril. Segona de quatre sessions de quimioteràpia prevista.
