No acostumo a tenir malsons, però aquesta nit…
Era el menjador de casa, però la porta de la terrassa estava mig oberta, una esquerda fosca. Dues figures van aparèixer allà, sortides del no-res. Em van donar mala espina de seguida. Un deia ser metge; l’altre, el seu ajudant. Volien entrar, i la desconfiança va ser instantània. No els coneixia. ¿Volien robar? ¿Fer-me mal? Cridaven, més que parlaven, insistint a entrar per parlar amb mi.
Vaig intentar tancar la porta de cop, però van empènyer i no vaig poder. Ho vaig provar de nou, sense èxit. Vaig bloquejar el finestral amb el sofà, empenyent amb totes les meves forces. Ells seguien cridant, obsessionats a entrar.
Vaig fugir cap a la porta principal, allunyant-me de la terrassa. Vaig córrer pel corredor exterior cap a la bodega, buscant alguna cosa per defensar-me. Vaig trobar un bastó d’avellaner gruixut, un xerrac amb dents esmolades i una forca sense una part del mànec.
Armat, vaig sortir al corredor, però era un altre lloc, un món estrany i fosc. Corria per un negre túnel, buscant la llum per enfrontar-me a ells. Però en arribar a la sortida la llum era tènue amb pluja llefiscosa i fang. Vaig llançar una pedra per veure si el soroll els delatava, si m’esperaven.
Vaig sentir un esbufec que s’acostava corrent a l’entrada del túnel. Era a mig metre. Jo, a les fosques, sense respirar. Es va aturar a esperar. L’esbufec continuava.
Llavors em vaig despertar, amb el cor accelerat i ple d’angoixa.
Ara ho escric i se’n va. Que la nit vagi millor.
14 d’abril de 2025