El cansament extrem, un vaivé constant com la mar que acarona la costa. Un matí esclata amb la promesa de la vitalitat, amb la força del desig empenyent a l’acció. Però la tarda pot enfosquir-se, i la vida es retira, fent feixuc fins i tot el pas més senzill, trencant el flux de la veu.
En aquests moments, em deixo acollir per la immensa Cesària Évora, la veu des del Cap Verd que es va apagar el 2011, als setanta anys. Fins a les seves últimes hores, la memòria retenia el ressò del seu darrer concert a Barcelona, on la mà d’un desconegut va privar-la de la seva bossa. Un gest que la trasbalsava, perquè Cesària guardava un zelós afecte per les seves pertinences.
15 d’abril de 2025