La seva gènesi es remunta a la primera trobada amb l’Anna, qui em va atendre a l’Hospital de Dia Oncològic de Vic. Després d’abocar sobre mi la riuada d’informació sobre la teràpia, un llac d’efectes secundaris possibles, va deixar caure la llavor d’un diari. Un espai, imaginava, per catalogar el rosari de símptomes, les danses químiques en el cos i les seves seqüeles. Ho vaig acollir amb l’escepticisme d’un caminant que dubta del camí, pensant que no traçaria una freda llista de la compra amb les minúscules alteracions del meu ser.
Sabia que si em lliurava a la ploma, no seria un inventari de dolors punyents, símptomes insidiosos, els dolors de les úlceres bucals, la tortura del fred i la calor , la fatiga que buida l’ànima, la fugida anunciada dels cabells i les celles; les revoltes intestinals, els vòmits amargs i les nàusees persistents… No hi discernia cap utilitat més enllà de la freda revisió davant la mirada clínica. Confiava en la memòria del cos per retenir el sabor agre del malestar.
Però la curiositat, eina tenaç de l’esperit, em va empènyer a la prova d’escriure sobre el meu baptisme en aquest nou món dels qui pateixen, aquells que es lliuren durant cinc hores al lent degoteig de fluids químics, recorrent cada vena, cada paratge recòndit del cos. Ho vaig fer amb la cuirassa dels prejudicis i les ombres de la por: el lloc carregat d’altres dolors, la cacofonia dels murmuris, els comentaris aliens -volguts o no- i la condescendència d’una mirada infantilitzadora per part de les mans que cuiden.
Un cop les paraules van prendre forma sobre el paper, una estranya satisfacció em va embriagar, i les vaig compartir amb la Rosa i la Pilar. L’endemà, en el ritual de treure’m la bomba que havia dut penjada vint-i-quatre hores , em vaig atrevir a oferir una còpia impresa del text a la mateixa Anna. Ara, una ombra de dubte es projecta sobre aquella acció. El gest de lliurar-li la prova escrita només volia ser un testimoni de la meva atenció a les seves paraules i suggeriments.
Temo, ara, que hagi interpretat aquelles línies com una desfilada d’elogis, un estratagema pueril per obtenir una mirada diferent, una atenció privilegiada en les sessions futures. Ni per un instant, mentre la ploma lliscava damunt el paper o després, va creuar la meva ment la mesquina ambició d’un tracte desigual respecte a la multitud de pacients que transiten per aquell espai de lluita.
Espero que la meva actitud, amb la lentitud implacable del temps, pugui desvetllar la veritat que amara les meves paraules.
Dilluns, catorze d’abril de l’any dos mil vint-i-cinc