Fa pocs dies, em vaig embarcar en la tasca gairebé ritual de purificar l’ànima de les meves plomes estilogràfiques, alliberant-les de la taca del temps i la tinta seca. En aquest silenciós inventari, una revelació em va colpir amb la força d’un mal auguri. Una de les meves companyes d’escriptura més estimades, no per la seva humil cotització que amb prou feines sobrepassa el llindar dels tres-cents euros, jeia ferida de mort. El seu cos, el mànec que custodiava la tinta en les seves entranyes, mostrava una profunda cicatriu, una llarga fissura inflada per la tirania d’una pressió interna. Sens dubte, el resultat traïdor d’una tinta, bella en la seva aparença però corrosiva en la seva química secreta. Era l’alemanya Pelikan Souverän M400, amb la seva elegant vestimenta blanc tortuga.
La seva veritable vàlua, però, residia en un altre lloc, en la mà experta que havia fet un acurat treball al seu plomí. L’artesà americà Richard Binder de Nashua, un nom que ressonava amb reverència en el petit univers dels amants de la cal·ligrafia, havia dansat sobre el seu or, afinant la seva veu per a la melodia de les paraules. Un dels pocs guardians d’aquest art delicat en tot el planeta. Em va arribar acompanyada d’una prova de la seva destresa, un testimoni escrit que reposa al costat de la seva imatge, ploma i paraula unides per sempre. D’ell també conservo un plomí per a una de les meves preuades Pilot Capless. El 2012, la seva mà va començar a cansar-se, i el 2015 el seu taller va tancar les portes als nous peregrins de la bona escriptura, jubilat del seu noble ofici. Però la seva empremta digital perdura en els arxius de YouTube, on es poden contemplar fragments de la seva dedicació, especialment en aquell fascinant relat del National Geographic: “Fountain Pens Are Actually Fascinating”.
Ara, el recanvi de Pelikan jeu davant meu, una promesa de resurrecció. Convé iniciar la pacient tasca de retornar-li la vida, de curar les seves ferides i permetre-li, de nou, ballar sobre el paper.
17 d’abril de 2025