Aquest matí que anticipa la festa de Sant Jordi de demà, tocava fer l’analítica, pas obligat abans de la segona sessió de quimioteràpia de demà: cinc hores i una bomba de medicació per a tot el dia següent. Això suma vint-i-nou hores de còctel químic si no vaig errat comptant.
Però el dia ha començat amb un sotrac. El cotxe, amb només vuit mesos, s’ha quedat completament sense vida. Ni obre amb el comandament. Sembla que la petita bateria encarregada de connectar-lo, detectar la clau i engegar-lo hauria dit prou.
He hagut de trucar de pressa, i els meus Àngels de la Guarda, que per sort en tinc més d’un, s’han posat en marxa: L’Àngel i la Rosa m’han rescatat i he pogut arribar a temps per fer l’extracció de sang. Un que es compra un cotxe nou per evitar problemes… Però sempre en sorgeixen de nous, sembla que no se’n pot defugir, i toca fer-los front.
El cansament extrem, un vaivé constant com la mar que acarona la costa. Un matí esclata amb la promesa de la vitalitat, amb la força del desig empenyent a l’acció. Però la tarda pot enfosquir-se, i la vida es retira, fent feixuc fins i tot el pas més senzill, trencant el flux de la veu.
En aquests moments, em deixo acollir per la immensa Cesària Évora, la veu des del Cap Verd que es va apagar el 2011, als setanta anys. Fins a les seves últimes hores, la memòria retenia el ressò del seu darrer concert a Barcelona, on la mà d’un desconegut va privar-la de la seva bossa. Un gest que la trasbalsava, perquè Cesària guardava un zelós afecte per les seves pertinences.
Era el menjador de casa, però la porta de la terrassa estava mig oberta, una esquerda fosca. Dues figures van aparèixer allà, sortides del no-res. Em van donar mala espina de seguida. Un deia ser metge; l’altre, el seu ajudant. Volien entrar, i la desconfiança va ser instantània. No els coneixia. ¿Volien robar? ¿Fer-me mal? Cridaven, més que parlaven, insistint a entrar per parlar amb mi.
Vaig intentar tancar la porta de cop, però van empènyer i no vaig poder. Ho vaig provar de nou, sense èxit. Vaig bloquejar el finestral amb el sofà, empenyent amb totes les meves forces. Ells seguien cridant, obsessionats a entrar.
Vaig fugir cap a la porta principal, allunyant-me de la terrassa. Vaig córrer pel corredor exterior cap a la bodega, buscant alguna cosa per defensar-me. Vaig trobar un bastó d’avellaner gruixut, un xerrac amb dents esmolades i una forca sense una part del mànec.
Armat, vaig sortir al corredor, però era un altre lloc, un món estrany i fosc. Corria per un negre túnel, buscant la llum per enfrontar-me a ells. Però en arribar a la sortida la llum era tènue amb pluja llefiscosa i fang. Vaig llançar una pedra per veure si el soroll els delatava, si m’esperaven.
Vaig sentir un esbufec que s’acostava corrent a l’entrada del túnel. Era a mig metre. Jo, a les fosques, sense respirar. Es va aturar a esperar. L’esbufec continuava.
Llavors em vaig despertar, amb el cor accelerat i ple d’angoixa.
La seva gènesi es remunta a la primera trobada amb l’Anna, qui em va atendre a l’Hospital de Dia Oncològic de Vic. Després d’abocar sobre mi la riuada d’informació sobre la teràpia, un llac d’efectes secundaris possibles, va deixar caure la llavor d’un diari. Un espai, imaginava, per catalogar el rosari de símptomes, les danses químiques en el cos i les seves seqüeles. Ho vaig acollir amb l’escepticisme d’un caminant que dubta del camí, pensant que no traçaria una freda llista de la compra amb les minúscules alteracions del meu ser.
Sabia que si em lliurava a la ploma, no seria un inventari de dolors punyents, símptomes insidiosos, els dolors de les úlceres bucals, la tortura del fred i la calor , la fatiga que buida l’ànima, la fugida anunciada dels cabells i les celles; les revoltes intestinals, els vòmits amargs i les nàusees persistents… No hi discernia cap utilitat més enllà de la freda revisió davant la mirada clínica. Confiava en la memòria del cos per retenir el sabor agre del malestar.
Però la curiositat, eina tenaç de l’esperit, em va empènyer a la prova d’escriure sobre el meu baptisme en aquest nou món dels qui pateixen, aquells que es lliuren durant cinc hores al lent degoteig de fluids químics, recorrent cada vena, cada paratge recòndit del cos. Ho vaig fer amb la cuirassa dels prejudicis i les ombres de la por: el lloc carregat d’altres dolors, la cacofonia dels murmuris, els comentaris aliens -volguts o no- i la condescendència d’una mirada infantilitzadora per part de les mans que cuiden.
Un cop les paraules van prendre forma sobre el paper, una estranya satisfacció em va embriagar, i les vaig compartir amb la Rosa i la Pilar. L’endemà, en el ritual de treure’m la bomba que havia dut penjada vint-i-quatre hores , em vaig atrevir a oferir una còpia impresa del text a la mateixa Anna. Ara, una ombra de dubte es projecta sobre aquella acció. El gest de lliurar-li la prova escrita només volia ser un testimoni de la meva atenció a les seves paraules i suggeriments.
Temo, ara, que hagi interpretat aquelles línies com una desfilada d’elogis, un estratagema pueril per obtenir una mirada diferent, una atenció privilegiada en les sessions futures. Ni per un instant, mentre la ploma lliscava damunt el paper o després, va creuar la meva ment la mesquina ambició d’un tracte desigual respecte a la multitud de pacients que transiten per aquell espai de lluita.
Espero que la meva actitud, amb la lentitud implacable del temps, pugui desvetllar la veritat que amara les meves paraules.
Dilluns, catorze d’abril de l’any dos mil vint-i-cinc
Després de la teranyina de dies feixucs – la tarda del dimarts esllanguida, el pes del dimecres i la rutina del dijous – una nova onada començava a inflar-se. L’energia, fins llavors adormida, es desperta amb la parsimònia d’un riu que creix després de la pluja.
Avui, a la llum tènue del matí emboirat he portat al Luke a passejar. Més tard he volgut anar a fer un tomb amb el cotxe. La carretera cap al Coll s’ha desplegat com una cinta grisa, i el petit Cantonigròs ha aparegut com una sorpresa amagada entre les muntanyes i la boira . La conducció, a aquella hora primerenca, ha estat un plaer subtil: el tacte del volant, la resposta àgil del vehicle, les meves sensacions en la conducció, la frescor de l’aire entrant per la finestra.
Una simfonia de sensacions que em reconcilia amb el moviment i amb el món.
Durant els anys noranta, la meva mirada es va enfosquir per un despreniment de retina, un sotrac que em va sumir en la fragilitat durant llargs mesos. Recordo la tensió de la sala d’operacions, i després, la quietud forçada al llit de l’hospital. Dotze dies petrificat, l’esquena convertida en un mapa de dolor per la immobilitat sobre dos coixins, i la mirada captiva d’un gas que em velava la visió. La convalescència a casa va continuar el setge.
Aquella prova severa em va desvetllar una veritat amarga sobre el temps i la malaltia greu, sobre l’accident que et deté en sec. En els primers compassos, una onada de solidaritat t’abraça: trucades, oferiments d’ajuda, rostres preocupats que es multipliquen al teu voltant. Però, com la marea que es retira lentament, al cap d’una quinzena de dies, el cercle es redueix a unes poques ànimes. Fins i tot en elles, a vegades, s’hi filtra un vel de fatiga, un sospir imperceptible. I quan el mes s’escola, si encara hi ha algú al teu costat, et sents un privilegiat.
Ho he observat també en aquells que han patit l’embat d’un atac, la brusquedat d’un accident que els lliga al silenci de la immobilitat. És la naturalesa humana, potser. Ens abalancem a oferir suport en l’instant inicial, amb el cor obert i generós. Però el curs de la vida, amb la seva inèrcia implacable, ens arrossega de nou cap als nostres propis camins, menys exigents, menys carregats de la càrrega aliena.
El grup d’ex professorat de l’Institut Cap Norfeu de Roses està preparant una trobada especial: una caminada, un passeig i un dinar empordanès. Segueixo els preparatius pel WhatsApp, però, per primera vegada, no tinc cap opció de participar-hi. Les dificultats per caminar o la impossibilitat d’ella, així com la impossibilitat de menjar ni un mínim en l’àpat, em fan renunciar. Així, em retiro en silenci.
El comportament del Luke cap a mi ha canviat subtilment, com una brisa no esperada. Abans de la intervenció del dia quatre , el seu hàbit era passejar per la terrassa o per l’ample terreny darrere la casa. Cada hora o hora i mitja, obria la porta del menjador amb un aire inquisitorial, esperant, potser, un premi per omplir la panxa o una breu passejada.
Però entre el 4 i el 10, tot va canviar. A les set del matí, sortia a la terrassa, on l’Àngel el venia a buscar per fer un passeig -una crida i una nyinyolera d’alegria confirmaven la trobada. Després del passeig, em saludava i ja no demanava res més durant el dia. No apareixia més a la porta del menjador per reclamar res. Aquesta rutina continuava fins a les sis o les set de la tarda, quan l’Àngel o la Tieta Montserrat el venien a treure de nou.
El seu comportament donava la sensació que percebia que jo, en Jordi, no estava en condicions per dur-lo de passeig, que no m’havia de molestar. Tot ha començat a canviar avui divendres 11 d’abril. La rutina habitual de llarg passeig amb l’Àngel -van veure un cabirol- i el retorn a casa es va seguir fins aquí. Però heus aquí el canvi: mitja hora després, fa una murriada a la porta del menjador i es planta davant meu amb una petició -portava una setmana sense fer-ho. Tres quarts d’hora més tard, una nova visita inquisitorial.
Crec que percep que el meu estat vital comença a recuperar-se lentament?
La notícia de la malaltia ha viatjat amb cautela, com un secret xiuxiuejat només a les orelles familiars més properes i a tres persones conegudes. El cercle íntim d’amics, aquell on la confiança floreix sense reserves, encara desconeix aquest nou capítol de la meva existència. Però quan un es mou en poblets de mots pocs habitants et porta a suposar que bona part de la població en té notícia i guarda silenci.
He observat les seves reaccions, un mosaic d’emocions contingudes, cadascuna dibuixant el seu propi traç dins d’un patró subtil.
Hi ha la reacció del silenci , un dic de contenció on les paraules s’esvaeixen, incapaces de prendre forma en cap sentit. Rostres greus, mirades carregades d’una comprensió muda, acompanyades potser d’alguna exclamació fugitiva.
Una altra reacció és aquella en que emergeix l’optimisme forçat, un intent de bastir un futur menys ombrívol: “Bé, ara hi ha això, certament, però el camí s’aplanarà, i la millora serà un degoteig constant, lent però segur”.
Altres branden la bandera de l’esperança incondicional: “Cal alçar la mirada! Aquesta etapa, fosca o molt fosca, només és un túnel que desemboca en una llum renovada”.
I finalment, hi ha la mirada que ja projecta ombres sobre el present, una visió de la malaltia que anticipa la fragilitat. Un afany protector que, paradoxalment, em desposseeix de les capacitats actuals, com si la mera presència de la malaltia augurés un futur d’immobilitat total, de manca d’autonomia, d’incontinència total al llit…
Aquestes reaccions reflecteixen la varietat de sentiments i perspectives que la notícia de la malaltia provoca en les persones. Cada reacció és un mirall que mostra una faceta diferent de la comprensió humana davant la fragilitat de la vida.
La meva anatomia sencera, un cor de ressons febles i ossos que demanen quietud, m’assenyala amb insistència que avui, el passeig matinal amb el meu gos amb una curta caminada, restaran prohibits. Fins i tot les tasques més humils, aquelles que demanen un alè d’energia, esdevenen gegantines empreses. Connectar el carregador del portàtil amb el seu cable elèctric, un acte quotidià, esdevé una batalla on la força m’abandona, com un riu que s’asseca sota el sol implacable.
La fatiga m’abraça amb la intensitat d’una jornada de deu hores, on el cos i la ment s’han lliurat a una batalla invisible i extenuant. Els músculs laxos i sense la tensió que els dona vida, cedeixen sota un pes invisible. Els braços, dos ploms inertes, pengen sense voluntat. Aquest és el dictat d’avui, una aturada forçada on l’única consigna és el repòs i l’espera pacient del matí del quart dia, amb la promesa tàcita d’una recuperació lenta.
PRIMERA SESSIÓ DE QUIMIOTERÀPIA A L’HOSPITAL DE DIA ONCOLÒGIC
7d’abrildel2025
Primer contacte, ànima vigilant
En la quietud d’aquella primera sessió, l’Anna es va erigir com un àngel de la guarda atent, una presència constant que vetllava per la serenitat d’aquelles cinc hores. La seva dedicació silenciosa era un refugi davant la incertesa.
Ombres del passat, temors latents
M’hi apropava amb recel, amb l’espinós temor d’escoltar paraules mel·líflues,
diminutius infantils que em reobrien antigues ferides, la sensació punyent de ser tractat amb condescendència. La sala de cures, observada en la prèvia entrevista amb l’Anna, alimentava una altra inquietud: un ambient bulliciós, un cor
d’opinions alienes, un cacau de mòbils i confidències forçades, on la meva presència esdevindria una intrusió no desitjada. Previsor, potser per instint de
supervivència, havia empacat uns auriculars amb la promesa de silenciar el món si la realitat es tornava asfixiant.
Quan els murs de la por s’esvaeixen
Però els meus prejudicis, ambdós, es van esfondrar. Van caure amb la fragilitat d’un castell de sorra massa proper a la voracitat de les onades, fins que l’embat
inesperat el redueix a monticles llisos, desproveïts de la seva antiga forma. No hi havia rastre d’aquells “bonic”, “guapo” buits, ni de la melassa verbal que et redueix a la insignificança d’un nen petit.
L’aire vibrava amb un silenci respectuós, un ambient acollidor i amable. Ni un sol comentari aliè que pogués pertorbar la fràgil construcció de la meva realitat, aquella que creia sòlida i objectiva sobre les meves pròpies forces i el camí incert que cada dia travesso.
Em va sorprendre la dansa incansable d’energia física, l’atenció minuciosa a cada detall, la cura per no deixar cap fil solt. Un treball esgotador, un anar i venir
constant entre pacients, sense un gest de fatiga, sempre acompanyat d’un somriure lleuger i una paraula càlida.
Cinc hores en suspens
Cinc hores en aquella butaca esdevenien una petita eternitat, especialment amb l’ombra persistent del meu malestar físic, la por que la pròstata inflamada em
condemnés a visites constants al lavabo. Però, potser per la màgia de la química o
de l’Urbason qu em van receptar, la meva anatomia va romandre en una plàcida calma. Aquelles cinc hores van transcórrer amb la lleugeresa de les fulles que cauen, mentre em submergia en la lectura, observava la dedicació que es
desplegava davant meu i em deixava acaronar per la melodia de la Setena de Beethoven.
Ara, una petaca invisible allibera el seu “mata-rates” fins demà, quan la desconnectaran del reservori implantat fa tres dies al meu pit.
El despertar dels sentits, la fragilitat revelada
Cap símptoma va pertorbar la calma fins al vespre, quan, oblidant els precs de l’Anna, vaig cometre la imprudència de manipular un tall de lluç congelat. La necessitat de proteïnes per frenar la pèrdua de massa muscular em va portar a aquest error. Al cap d’un instant, les puntes dels dits que havien tocat el fred glaçat van despertar amb una descàrrega elèctrica inesperada. Amagar les mans sota l’aixella va apaivagar la sensació passatgera.
Aquesta petita epifania em va recordar la nova fragilitat del meu cos, on el fred i la calor esdevenien enemics potencials. Hauré de vigilar la temperatura de l’aigua, fins i tot la de rentar els plats, que sovint es presenta amb una calor excessiva. Tot ha canviat, i la vigilància constant serà la meva nova companya.
