Durant els anys noranta, la meva mirada es va enfosquir per un despreniment de retina, un sotrac que em va sumir en la fragilitat durant llargs mesos. Recordo la tensió de la sala d’operacions, i després, la quietud forçada al llit de l’hospital. Dotze dies petrificat, l’esquena convertida en un mapa de dolor per la immobilitat sobre dos coixins, i la mirada captiva d’un gas que em velava la visió. La convalescència a casa va continuar el setge.
Aquella prova severa em va desvetllar una veritat amarga sobre el temps i la malaltia greu, sobre l’accident que et deté en sec. En els primers compassos, una onada de solidaritat t’abraça: trucades, oferiments d’ajuda, rostres preocupats que es multipliquen al teu voltant. Però, com la marea que es retira lentament, al cap d’una quinzena de dies, el cercle es redueix a unes poques ànimes. Fins i tot en elles, a vegades, s’hi filtra un vel de fatiga, un sospir imperceptible. I quan el mes s’escola, si encara hi ha algú al teu costat, et sents un privilegiat.
Ho he observat també en aquells que han patit l’embat d’un atac, la brusquedat d’un accident que els lliga al silenci de la immobilitat. És la naturalesa humana, potser. Ens abalancem a oferir suport en l’instant inicial, amb el cor obert i generós. Però el curs de la vida, amb la seva inèrcia implacable, ens arrossega de nou cap als nostres propis camins, menys exigents, menys carregats de la càrrega aliena.
Dissabte, 12 d’abril de 2025