Quan la vida et sacseja amb canvis profunds, sorgeix la pregunta: cal compartir aquest terratrèmol amb els amics? El meu primer impuls és guardar silenci, com si protegís una brasa encesa. Per què afegir ombres a les seves vides, carregar les seves espatlles amb el meu pes? Aquesta ha estat la meva constant resposta: no hi ha aquesta obligació.
Però els secrets tenen ales curtes, sobretot en aquest racó de món on vivim, on les notícies viatgen amb la rapidesa del vent. Sé que tard o d’hora, la veu començarà a córrer. I llavors, quan soni el telèfon d’algun amic preocupat, hauré de parlar.
He trobat una manera, potser imperfecta, de compartir sense forçar. He creat un racó digital, un bloc amagat a la xarxa, com un diari secret amb les seves pàgines protegides per una clau. Només aquells que estimo tindran accés a aquestes paraules, sense que els buscadors curiosos les trobin. D’aquesta manera, si volen acompanyar-me en aquest camí, podran fer-ho sense la pressió d’una trucada o un missatge instantani que, a la llarga, podria esgotar-nos a tots.
18 d’abril de 2025