Àngels de la Guarda, dolça companyia…

Aquest  matí que anticipa la festa de Sant Jordi de demà, tocava fer l’analítica, pas obligat abans de la segona sessió de quimioteràpia de demà: cinc hores i una bomba de medicació per a tot el dia següent. Això suma vint-i-nou hores de còctel químic si no vaig errat comptant.

Però el dia ha començat amb un sotrac. El cotxe, amb només vuit mesos, s’ha quedat completament sense vida. Ni obre amb el comandament. Sembla que la petita bateria encarregada de connectar-lo, detectar la clau i engegar-lo hauria dit prou.

He hagut de trucar de pressa, i els meus Àngels de la Guarda, que per sort en tinc més d’un, s’han posat en marxa: L’Àngel i la Rosa m’han rescatat i he pogut  arribar a temps per fer l’extracció de sang. Un que es compra un cotxe nou per evitar problemes… Però sempre en sorgeixen de nous, sembla que no se’n pot defugir, i toca fer-los front.

Balances

Han passat tretze dies des de la primera sessió de quimioteràpia . És temps de mirar enrere i veure què ha portat aquest temps, el bo i el dolent.

El que ajuda:

Noto que em costa menys empassar. Abans, fins i tot beure aigua era difícil i em feia sentir sense forces per a fer-ho. Ara, menjo una mica millor, tot i que encara sense cap ganes. El cos em demanava aturar-me, tancar els ulls i esperar el que havia de venir.

Per sort, no hi ha hagut dolor fort, d’aquells que preocupen. I els problemes grans que podien haver aparegut, per ara, s’han quedat lluny.

El que costa:

Hi ha dies i hores d’un cansament enorme. El cos es queda sense energia, i qualsevol cosa, fins i tot moure un braç, es fa difícil i pesada.

A estones m’agafa  molt de fred. Puc portar la mateixa roba que faig servir als matins d’hivern, amb temperatures sota zero, i dins de casa, amb vint-i-dos graus, tinc fred i trigo a escalfar-me, fins i tot tapat al llit.

També tinc molt de fred als dits dels peus, i això em fa una mica de mal. Triguen molt a tornar a la seva temperatura normal, fins i tot sota els llençols i els edredons.

En general, crec que el que he guanyat és més important que el que he patit. Estic seguint el camí i avançant.

  20 d’abril de 2025

Amics

Quan la vida et sacseja amb canvis profunds, sorgeix la pregunta: cal compartir aquest terratrèmol amb els amics? El meu primer impuls és guardar silenci, com si protegís una brasa encesa. Per què afegir ombres a les seves vides, carregar les seves espatlles amb el meu pes? Aquesta ha estat la meva constant resposta: no hi ha aquesta obligació.

Però els secrets tenen ales curtes, sobretot en aquest racó de món on vivim, on les notícies viatgen amb la rapidesa del vent. Sé que tard o d’hora, la veu començarà a córrer. I llavors, quan soni el telèfon d’algun amic preocupat, hauré de parlar.

He trobat una manera, potser imperfecta, de compartir sense forçar. He creat un racó digital, un bloc amagat a la xarxa, com un diari secret amb les seves pàgines protegides per una clau. Només aquells que estimo tindran accés a aquestes paraules, sense que els buscadors curiosos les trobin. D’aquesta manera, si volen acompanyar-me en aquest camí, podran fer-ho sense la pressió d’una trucada o un missatge instantani que, a la llarga, podria esgotar-nos a tots.

18  d’abril de 2025

Restauració

Fa pocs dies, em vaig embarcar en la tasca gairebé ritual de purificar l’ànima de les meves plomes estilogràfiques, alliberant-les de la taca del temps i la tinta seca. En aquest silenciós inventari, una revelació em va colpir amb la força d’un mal auguri. Una de les meves companyes d’escriptura més estimades, no per la seva humil cotització que amb prou feines sobrepassa el llindar dels tres-cents euros, jeia ferida de mort. El seu cos, el mànec que custodiava la tinta en les seves entranyes, mostrava una profunda cicatriu, una llarga fissura inflada per la tirania d’una pressió interna. Sens dubte, el resultat traïdor d’una tinta, bella en la seva aparença però corrosiva en la seva química secreta. Era l’alemanya Pelikan Souverän M400, amb la seva elegant vestimenta blanc tortuga.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La seva veritable vàlua, però, residia en un altre lloc, en la mà experta que havia fet un acurat treball al seu plomí. L’artesà americà Richard Binder de Nashua, un nom que ressonava amb reverència en el petit univers dels amants de la cal·ligrafia, havia dansat sobre el seu or, afinant la seva veu per a la melodia de les paraules. Un dels pocs guardians d’aquest art delicat en tot el planeta. Em va arribar acompanyada d’una prova de la seva destresa, un testimoni escrit que reposa al costat de la seva imatge, ploma i paraula unides per sempre. D’ell també conservo un plomí per a una de les meves preuades Pilot Capless. El 2012, la seva mà va començar a cansar-se, i el 2015 el seu taller va tancar les portes als nous peregrins de la bona escriptura, jubilat del seu noble ofici. Però la seva empremta digital perdura en els arxius de YouTube, on es poden contemplar fragments de la seva dedicació, especialment en aquell fascinant relat del National Geographic: “Fountain Pens Are Actually Fascinating”.

Ara, el recanvi de Pelikan jeu davant meu, una promesa de resurrecció. Convé iniciar la pacient tasca de retornar-li la vida, de curar les seves ferides i permetre-li, de nou, ballar sobre el paper.

17  d’abril de 2025

Em deixo acaronar per la veu de Cesària

El cansament extrem, un vaivé constant com la mar que acarona  la costa. Un matí esclata amb la promesa de la vitalitat, amb la força del desig empenyent a l’acció. Però la tarda pot enfosquir-se, i la vida es retira, fent feixuc fins i tot el pas més senzill, trencant el flux  de la veu.

En aquests moments, em deixo acollir per la immensa Cesària Évora, la veu des del Cap Verd que es va apagar el 2011, als setanta anys. Fins a les seves últimes hores, la memòria retenia el ressò del seu darrer concert a Barcelona, on la mà d’un desconegut va privar-la de la seva bossa. Un gest que la trasbalsava, perquè Cesària guardava un zelós afecte per les seves pertinences.

15 d’abril de 2025

Malson

No acostumo a tenir malsons, però aquesta nit…

Era el menjador de casa, però la porta de la terrassa estava mig oberta, una esquerda fosca. Dues figures van aparèixer allà, sortides del no-res. Em van donar mala espina de seguida. Un deia ser metge; l’altre, el seu ajudant. Volien entrar, i la desconfiança va ser instantània. No els coneixia. ¿Volien robar? ¿Fer-me mal? Cridaven, més que parlaven, insistint a entrar per parlar amb mi.

Vaig intentar tancar la porta de cop, però van empènyer i no vaig poder. Ho vaig provar de nou, sense èxit. Vaig bloquejar el finestral amb el sofà, empenyent amb totes les meves forces. Ells seguien cridant, obsessionats a entrar.

Vaig fugir cap a la porta principal, allunyant-me de la terrassa. Vaig córrer pel corredor exterior cap a la bodega, buscant alguna cosa per defensar-me. Vaig trobar un bastó d’avellaner gruixut, un xerrac amb dents esmolades i una forca sense una part del mànec.

Armat, vaig sortir al corredor, però era un altre lloc, un món estrany i fosc. Corria per un negre túnel, buscant la llum per enfrontar-me a ells. Però en arribar a la sortida la llum era tènue  amb  pluja llefiscosa i fang. Vaig llançar una pedra per veure si el soroll els delatava, si m’esperaven.

Vaig sentir un esbufec que s’acostava corrent a l’entrada del túnel. Era a mig metre. Jo, a les fosques, sense respirar. Es va aturar a esperar. L’esbufec continuava.

Llavors em vaig despertar, amb el cor accelerat i ple d’angoixa.

Ara ho escric i se’n va. Que la nit vagi millor.

14 d’abril de 2025

D’on neix aquest quadern

La seva gènesi es remunta a la primera trobada amb l’Anna, qui em va atendre a l’Hospital de Dia Oncològic de Vic. Després d’abocar sobre mi la riuada  d’informació sobre la teràpia, un llac  d’efectes secundaris possibles, va deixar caure la llavor d’un diari. Un espai, imaginava, per catalogar el rosari de símptomes, les danses químiques en el cos i les seves seqüeles. Ho vaig acollir amb l’escepticisme d’un caminant que dubta del camí, pensant que no traçaria una freda llista de la compra amb les minúscules alteracions del meu ser.

Sabia que si em lliurava a la ploma, no seria un inventari de dolors punyents, símptomes insidiosos, els dolors de les úlceres bucals, la tortura del fred i la calor , la fatiga que buida l’ànima, la fugida anunciada dels cabells i les celles; les revoltes intestinals, els vòmits amargs i les nàusees persistents… No hi discernia cap utilitat més enllà de la freda revisió davant la mirada clínica. Confiava en la memòria del cos per retenir el sabor agre del malestar.

Però la curiositat, eina tenaç de l’esperit, em va empènyer a la prova d’escriure sobre el meu baptisme en aquest nou món dels qui pateixen,  aquells que es lliuren durant cinc hores al lent degoteig de fluids químics, recorrent cada vena, cada  paratge  recòndit del cos. Ho vaig fer amb la cuirassa dels prejudicis i les ombres de la por: el lloc carregat d’altres dolors, la cacofonia dels murmuris, els comentaris aliens -volguts o no-  i la condescendència d’una mirada infantilitzadora per part de les mans que cuiden.

Un cop les paraules van prendre forma sobre el paper, una estranya satisfacció em va embriagar, i les vaig compartir amb la Rosa i la Pilar. L’endemà, en el ritual de  treure’m  la bomba  que havia dut penjada vint-i-quatre hores , em vaig atrevir a oferir una còpia impresa del text a la mateixa Anna. Ara, una ombra de dubte es projecta sobre aquella acció. El gest de lliurar-li la prova escrita només volia ser un testimoni de la meva atenció a les seves paraules i suggeriments.

Temo, ara, que hagi interpretat aquelles línies com una desfilada d’elogis, un estratagema pueril per obtenir una mirada diferent, una atenció privilegiada en les sessions futures. Ni per un instant, mentre la ploma lliscava damunt  el paper o després, va creuar la meva ment la mesquina ambició d’un tracte desigual respecte a la multitud de pacients que transiten per aquell espai de lluita.

Espero que la meva actitud, amb la lentitud implacable del temps, pugui desvetllar la veritat que amara les meves paraules.

                                    Dilluns, catorze d’abril de l’any dos mil vint-i-cinc

Sisè dia

Després de la teranyina de dies feixucs – la tarda del dimarts esllanguida, el pes del dimecres i la rutina del dijous – una nova onada començava a inflar-se. L’energia, fins llavors adormida, es desperta  amb la parsimònia d’un riu que creix després de la pluja.

Avui, a  la llum tènue del matí  emboirat he portat al Luke a passejar. Més tard he volgut anar a fer un tomb amb el cotxe.  La carretera cap al Coll  s’ha desplegat  com una cinta grisa, i el petit Cantonigròs  ha aparegut  com una sorpresa amagada entre les muntanyes i la boira . La conducció, a aquella hora primerenca,  ha estat  un plaer subtil: el tacte del volant, la resposta àgil del vehicle, les meves sensacions en la conducció,  la frescor de l’aire entrant per la finestra.

 Una simfonia de sensacions que em reconcilia  amb el moviment i amb el món.

13/04/2025 –  Diumenge de Rams

Aprenentatges

Durant els anys noranta, la meva mirada es va enfosquir per un despreniment de retina, un sotrac que em va sumir en la fragilitat durant llargs mesos. Recordo la tensió de la sala d’operacions, i després, la quietud forçada al llit de l’hospital. Dotze dies petrificat, l’esquena convertida en un mapa de dolor per la immobilitat sobre dos coixins, i la mirada captiva d’un gas que em velava la visió. La convalescència a casa va continuar el setge.

Aquella prova severa em va desvetllar una veritat amarga sobre el temps i la malaltia greu, sobre l’accident que et deté en sec. En els primers compassos, una onada de solidaritat t’abraça: trucades, oferiments d’ajuda, rostres preocupats que es multipliquen al teu voltant. Però, com la marea que es retira lentament, al cap d’una quinzena de dies, el cercle es redueix a unes poques ànimes. Fins i tot en elles, a vegades, s’hi filtra un vel de fatiga, un sospir imperceptible. I quan el mes s’escola, si encara hi ha algú al teu costat, et sents un privilegiat.

Ho he observat també en aquells que han patit l’embat d’un atac, la brusquedat d’un accident que els lliga al silenci de la immobilitat. És la naturalesa humana, potser. Ens abalancem a oferir suport en l’instant inicial, amb el cor obert i generós. Però el curs de la vida, amb la seva inèrcia implacable, ens arrossega de nou cap als nostres propis camins, menys exigents, menys carregats de la càrrega aliena.

 Dissabte, 12 d’abril de 2025

Renúncies

El grup d’ex professorat de l’Institut Cap Norfeu de Roses està preparant una trobada especial: una caminada, un passeig i un dinar empordanès. Segueixo els preparatius pel WhatsApp, però, per primera vegada, no tinc cap opció de participar-hi. Les dificultats per caminar o la impossibilitat d’ella, així com la impossibilitat de menjar ni un mínim en l’àpat, em fan renunciar. Així, em retiro en silenci.

Reacció del Luke

Gat i gos

El comportament del Luke cap a mi ha canviat subtilment, com una brisa  no esperada. Abans de la intervenció del dia quatre , el seu hàbit era passejar per la terrassa o per l’ample terreny darrere la casa. Cada hora o hora i mitja, obria la porta del menjador amb un aire inquisitorial, esperant, potser, un premi per omplir la panxa o una breu passejada.

Però entre el 4 i el 10, tot va canviar. A les set del matí, sortia a la terrassa, on l’Àngel el venia a buscar per fer un passeig -una crida i una  nyinyolera d’alegria confirmaven la trobada. Després del passeig, em saludava i ja no demanava res més durant el dia. No apareixia més a la porta del menjador per reclamar res. Aquesta rutina continuava fins a les sis o les set de la tarda, quan l’Àngel o la Tieta Montserrat el venien a treure de nou.

El seu comportament donava la sensació que percebia que jo, en Jordi, no estava en condicions per dur-lo de passeig, que no m’havia de molestar. Tot ha  començat a canviar avui divendres 11 d’abril. La rutina habitual de llarg passeig amb l’Àngel -van veure un cabirol- i el retorn a casa es va seguir fins aquí. Però heus aquí el canvi: mitja hora després, fa una murriada a la porta del menjador i es planta davant meu amb una petició -portava una setmana sense fer-ho. Tres quarts d’hora més tard, una nova visita inquisitorial.

Crec que percep que el meu estat vital comença a recuperar-se lentament?

                                                    Divendres, 11 d’abril de 2025

Reaccions

La notícia de la malaltia ha viatjat amb cautela, com un secret xiuxiuejat només a les orelles familiars més properes i a tres  persones  conegudes. El cercle íntim d’amics, aquell on la confiança floreix sense reserves, encara desconeix aquest nou capítol de la meva existència. Però quan  un es mou en poblets de mots pocs habitants et porta a suposar que bona part de la població  en té notícia  i guarda silenci.

He observat les seves reaccions, un mosaic d’emocions contingudes, cadascuna dibuixant el seu propi traç dins d’un patró subtil.

Hi ha  la reacció del silenci , un dic de contenció on les paraules s’esvaeixen, incapaces de prendre forma en cap sentit. Rostres greus, mirades carregades d’una comprensió muda, acompanyades potser d’alguna exclamació fugitiva.

Una altra reacció és aquella en que  emergeix l’optimisme forçat, un intent de bastir un futur menys ombrívol: “Bé, ara hi ha això, certament, però el camí s’aplanarà, i la millora serà un degoteig constant, lent però segur”.

Altres branden la bandera de l’esperança incondicional: “Cal alçar la mirada! Aquesta etapa, fosca o molt fosca, només és un túnel que desemboca en una llum renovada”.

I finalment, hi ha la mirada que ja projecta ombres sobre el present, una visió de la malaltia que anticipa la fragilitat. Un afany protector que, paradoxalment, em desposseeix de les capacitats actuals, com si la mera presència de la malaltia augurés un futur d’immobilitat total, de manca d’autonomia, d’incontinència total al llit…

Aquestes reaccions reflecteixen la varietat de sentiments i perspectives que la notícia de la malaltia provoca en les persones. Cada reacció és un mirall que mostra una faceta diferent de la comprensió humana davant la fragilitat de la vida.

Dijous,  10 d’abril de 2025